A small Perejaume engraving hangs in my office.It's an old illustration of a group of stonemasons with a city in the background and the words:To make a sculpture is, these days, to unmake another. Over the years this image has come to mean more and more to me.

Today, pulling things down has become not only a material necessity to make the environment more sustainable, but also an effective way of connecting ourselves to moments in the past; moments that, in themselves, are tiny jewels.What could be better, then, than to bring to the surface these small treasures or, as Gésine Hackenberg calls them in Dutch, these kleinoden?Effectively, her jewels, her kleinoden, come from broken pieces of old crockery and dinner services.Small stories emerge from brooches, rings and necklaces.

At one and the same time, they are unique pieces and intimately connected with the importance of the kitchen in Dutch culture.However, there's something else: her work places itself in the fascinating field of the emotional connections between ourselves and the objects that surround us, in a gesture of domestic intimacy that far from devaluing them, lends to each object, in these times of permanent relocation, the quality of a talisman against oblivion.

They are pieces that root us to a place that is possibly imaginary but which is nonetheless our own and untransferable, a place that leads us to own these objects for ourselves.

Òscar Guayabero, Curator/Paradesigner 

-------------------------------------

En mi despacho cuelga un pequeño grabado de Perejaume. Es una ilustración antigua de unos canteros con una ciudad al fondo y un texto: Hacer una escultura es, hoy en día, deshacer otra. A lo largo de los años, esta imagen se ha me ha hecho más y más próxima.

Deconstruir resulta hoy no tanto una simple necesidad material para hacer sostenible el entorno, sino más bien un método eficaz para conectarnos con momentos del pasado que son, en sí mismos, pequeñas joyas. Qué mejor, entonces, que llevar encima estos pequeños tesoros o, como Gésine Hackenberg dice en neerlandés, estos kleinoden. Efectivamente, sus joyas, sus kleinoden, resultan de deshacer piezas de vajillas antiguas o servicios de mesa. El resultado son pequeñas historias dentro de broches, anillos o collares.

Son piezas únicas que, a la vez, tienen mucho que ver con la importancia que tiene la cocina en la cultura holandesa. Pero hay algo más: su trabajo se enmarca en ese campo fascinante de las conexiones emotivas entre nosotros y los objetos que nos rodean, en un gesto de intimidad doméstica que, lejos de rebajar su valor, les otorga una calidad de talismán contra el olvido en este tiempo de deslocalización permanente.

Son piezas que nos arraigan a un lugar quizás imaginario, pero en todo caso propio e intransferible, consiguiendo que las hagamos nuestras. 

-------------------------------------

Al meu despatx penja un petit gravat d’en Perejaume. És una il·lustració antiga d’uns picapedrers amb una ciutat al fons i un text: Fer una escultura és, hores d’ara, desfer-ne una altra. Al llarg dels anys, aquesta imatge s’ha m’ha fet més i més propera.

Desconstruir esdevé avui no tant sols una necessitat material per a fer sostenible l’entorn, sinó un mètode eficaç per a connectar-nos amb moments del passat que són en si mateixos petites joies. Què millor llavors que portar a sobre aquests petits tresors o, com Gésine Hackenberg diu en neerlandès, aquests kleinoden. Efectivament, les seves joies, els seus kleinoden resulten de desfer peces de vaixelles antigues o serveis de taula. El resultat són petites històries dins de fermalls, anells o collars.

Són peces úniques que alhora tenen molt a veure amb la importància que la cuina té en la cultura holandesa. Però hi ha alguna altra cosa; el seu treball s’emmarca en aquest camp fascinant de les connexions emotives entre nosaltres i els objectes que ens envolten, en un gest d’intimitat domèstica que, lluny de rebaixar-ne el valor, els atorga una qualitat de talismà contra l’oblit en aquest temps de deslocalització permanent.

Són peces que ens arrelen a un lloc potser imaginari però en tot cas propi i intransferible, aconseguint que les fem nostres.