Hannah Gallery presents a selection of 35 artworks from the private collection of Maria Luisa Samaranch. Masterworks from the 80s & 90s, is an exhibition curated by Hannah Gallery.

Proposing, preparing, and curating the exhibition afforded us a special opportunity. We had the privilege of coming into contact with, seeing, and appreciating an extensive collection of jewellery that the editor, gallerist, and collector has created over many years of her innovative, brave, intuitive, and intelligent career.

Byung-Chul Han states in his essay The Crisis of Narration that narratives create bonds, connect us, link us, and save us from contingency. Narrating and listening attentively each require the other to take place. The narrative community is a community of people who listen attentively. Whoever listens attentively forgets themselves, immerses themselves in what they are hearing. Only narration elevates and unites us through a shared story of transmittable experiences that make the passage of time meaningful.

Within this discursive context, we, as curators, wish to take on the role of narrators, and in this case, of a particularly creative moment, of an expression of the feeling of an era. The method we have used, after many years of curatorial work, is to once again apply the principles we internalised long ago (which one might describe as ingredients), by assessing in each piece the degree of reality density, the clear execution of the idea, the mastery of technique, knowledge of the artistic mode of expression, a minimum of transcendent content, and a sufficient synthesis of mystery.

Through these criteria, we seek to present a narrative that makes sense. And in this case, making sense means generating coherence, consistency, and facilitating the understanding of the creation exhibited in this event.

As Walter Benjamin says, quoted in the aforementioned essay, narration is not explanatory. Narration, in the most classical sense, shows, and for that reason narration never exhausts its strength; its strength remains stored within, and even after a long time, it still maintains the capacity to grow and develop. This, we believe, is the curatorial task. We hope that the exhibition we present to you can be an understandable narrative of a moment of excellent creation that, at the same time, tells us something about our reality and how we can build it through the experience and work of artists, who are essential elements in our cultural ecosystem.

/ Hannah Gallery


Mònica Gaspar, Art Historian, comments on the exhibition in her text:

Reshuffling the Archive

Contemporary jewellery is increasingly becoming well-represented in the collections of art and design museums worldwide. While these institutions partially digitise their collections to make them globally accessible, it is not always self-evident to encounter contemporary jewellery on their permanent public displays. For this reason, the exhibition of masterworks from the 80s to the 90s at Hannah Gallery offers an valuable opportunity to get to know the most emblematic period of contemporary European jewellery in an unusually close way. The exhibition brings together 35 works from the private collection of the graphic designer, book publisher and jewellery collector Maria Luisa Samaranch, director of the Hipòtesi Gallery.
 
In 1986, Hipòtesi was the first gallery specialising in contemporary jewellery to open in Barcelona, in the context of developing this artistic medium and emerging design culture in the city. Today, to display works from the 80s and 90s is to recall a crucial and controversial moment of jewellery history, epitomised in the European Contemporary Jewellery exhibition organised by La Caixa and Orfebres FAD in Barcelona in 1987. Extremely successful in the public media, this show was internationally acclaimed as a game changer, a point of no return for some critics, and for others, the crystallisation of jewellery as artwork. From the front row, Hipòtesi gallery followed the developments of this movement, becoming an internationally prestigious showcase until its closure in 2010. Under the lead of Maria Luisa and with jeweller Margarita Kirchner as exhibition coordinator, the gallery produced many exhibitions featuring national and international artists and designers. Furthermore, publishing numerous catalogues and monographs played an important role in the dissemination, research, and documentation of the field.
 
Selecting artists to be represented by the gallery, making exhibitions and collecting are closely related activities, especially when Maria Luisa purchased a few pieces for her private collection from most exhibitions. All these gestures of curating build upon each other, but other than in a replicating mirror effect, they are always different. For the exhibition at Hannah Gallery, Maria Luisa put together a pre-selection of works, which confronted Amador Bertomeu and Leo Caballero with the pleasure and challenge of marvelling at and scrutinising before making their own choices.
 
What could be their own curatorial contribution to a selection of a selection of a selection of the most hypercurated and overpublished (not necessarily in direct proportion to the number of critical narratives) period of contemporary jewellery? Trusting their experience, they followed their unerring team intuition («we always agree in 99% of cases», would they exclaim), guiding their choices for over 20 years. As gallery directors, they always seem to pose the question of how excellence manifests, regardless of whether they judge emerging talent or rediscover historical work. Venturing a definition based on Hannah Gallery’s mission statement, this must be a remarkable materialisation of an aesthetic language issued out of research, memory, purpose and character.
 
Their selection attests to Maria Luisa’s predilection for experimental work made in materials other than metal, like Nel Linsen and Jana Sivanova’s paper jewellery, Caroline Broadhead’s early work with plastics or Rian de Jong and Peter Niczewski wooden pieces. Some choices help explain the local historical context, like two pieces by the Catalan pioneer Marta Breis, representing the first purchases made by Maria Luisa to furbish the gallery for its opening. The Candy neckpiece by Mecky van den Brinck seemed to be a must: it has a cult status for having been worn by star designer Xavier Mariscal, portrayed in the European Contemporary Jewellery exhibition catalogue. The British Wendy Ramshaw and David Watkins have deserved special attention, like an exhibition within an exhibition. Wendy’s iconic sets of rings displayed on acrylic stands and the wheel brooches by her husband, David Watkins, are accompanied by a 1960s Op-Art brooch developed by the couple as a playful cheap jewellery and, finally, a chain by Wendy beyond the time frame of the exhibition. The set testifies to a long friendship with Maria Luisa and a regular collaboration in publishing their catalogues. From the 1990s, works have been chosen predominantly in metal, adding a figurative character to the curators’ selection with the miniatures by Vicky Ambery Smith, fragments of architecture by Xavier Domenech or the ironic Holy Sport brooch by Gijs Bakker. Tongue-in-cheek, the curators break their self-imposed chronological frame and select pieces by Marc Monzó (2001), Lin Cheung (2003) and Karl Fritsch (2004) as if inviting the audience to look closer and ask questions about the meaning of mastery beyond age, gender or skill.
 
The exhibition recollects a fearless moment in the history of art jewellery; when pushing boundaries of skills and materials, jewellery became a body-related art form, a medium of personal expression and social comment. However, the curators’ purpose is more activist than laudatory: Exhibiting contemporary jewellery from previous decades promotes historical awareness amongst younger artists and informs an emerging community of collectors while helping to create more inclusive networks of expertise and passion about the art jewellery field. Memory is not taken for granted, and histories are situated narratives that can change over time. The founders of Klimt02, the internet platform that back in 2004 digitalised the contemporary jewellery scene in a groundbreaking way, know what it means to keep questioning the archive, online or onsite, nurturing history with new interpretations to prevent digital amnesia: Do not forget to press the «reset» button from time to time.
 
/ Monica Gaspar


Maria Luisa Samaranch, Graphic designer, book publisher and jewellery collector, comments on the exhibition in her text:

Building a Collection

(...) My collection – which has been considered a 'collection' since 1986 – was built up over nearly 40 years and is based on the same assumptions as the Hipòtesi gallery: zero discrimination and openness to any idea, possibility or execution. My private interests, like those that defined the direction of Hipòtesi, have always had a broad view of the field of jewellery, encompassing contemporary jewellery, ethnic jewellery, costume jewellery and artist jewellery, among others. (...)

> Read here the complete text
 

La galeria presenta una selecció de 35 artworks de la col.lecció privada de Maria Luisa Samaranch. Masterworks from the 80s & 90s, és una exposició curada per Hannah Gallery.


Proposant i preparant i curant l’exposició hem tingut la gran ocasió d’entrar en contacte, veure i gaudir d’una extensa col·lecció de joies que la editora, galerista i col·leccionista ha anat creant al llarg de molts anys de trajectòria, innovadora, valenta, intuïtiva i intel·ligent.

Diu Byung-Chul Han en el seu assaig la crisi de la narració, que les narracions creen lligams, ens connecten, ens vinculen i ens salven de la contingència. Narrar i escoltar amb atenció es requereixen mútuament. La comunitat narrativa és una comunitat de persones que escolten amb atenció. Qui escolta atentament s’oblida de si mateix, se sumeix en el qui escolta. Només la narració ens eleva i ens uneix a través d’una història comuna d’experiències transmissibles que fan significatiu i dona sentit als transcurs del temps.

Dintre d’aquest context discursiu, Hannah Gallery, com a curadors, volem fer el paper de narradors, i en aquest cas, d’un moment especialment creatiu, expressió de la manera de sentir d’una època. El mètode que hem emprat, després de molts anys exercint la selecció, és aplicar, una vegada més, les premisses, ja interioritzades (com qui descriu els ingredients), de constatar en les peces, el grau de densitat de realitat, l’execució clarivident de la idea, el domini de la tècnica, coneixement del llenguatge artístic, uns mínims de contingut transcendent i una suficient síntesi de misteri.

A través d’aquets criteris nosaltres volem evidenciar un relat que tingui sentit. I sentit en aquest cas vol dir generar coherència, consistència, facilitar la comprensió de la creació exposada en aquest esdeveniment.
 
Com diu Walter Benjamin, citat en l’esmentat assaig, la narració no és explicativa. La narració, en el sentit més clàssic, mostra, i per això...  la narració no esgota mai la seva força, la seva força es conserva acumulada a l’interior, i fins i tot al cap de molt de temps continua mantenint la capacitat de desenvolupament... aquesta entenem és la tasca de curadoria. Tant de bo, l’exposició que us presentem pugui ser una narració entenedora d’un moment de creació excel·lent que a la vegada ens expliqui una part de la nostra realitat i de com podem construir aquesta a través de l’experiència i els productes de la feina dels artistes, elements essencials per al nostre ecosistema cultural.

/ Hannah Gallery


Mònica Gaspar, Historiadora de l'Art, ens comenta l'exposició en aquest text:

Reordenació de l’Arxiu
 
La joieria contemporània està cada cop més ben representada a les col·leccions de museus d’art i disseny d’arreu del món. Tot i que aquestes institucions digitalitzen parcialment les seves col·leccions per fer-les accessibles a escala mundial, no sempre és tan evident que es puguin trobar joies contemporànies a les seves exposicions públiques permanents. Per aquest motiu, l’exposició d’obres mestres dels anys 80 als 90 a la Hannah Gallery ofereix una oportunitat valuosa per conèixer d’una manera inusualment propera l’època més emblemàtica de la joieria europea contemporània. L’exposició aplega 35 obres de la col·lecció privada de la dissenyadora gràfica, editora de llibres i col·leccionista de joies Maria Luisa Samaranch, directora de la Galeria Hipòtesi.
 
Hipòtesi es va fundar l’any 1986 i va ser la primera galeria especialitzada en joieria contemporània a Barcelona, ​​en el context del desenvolupament d’aquest mitjà artístic i de la cultura emergent del disseny a la ciutat. Avui, exposar obres dels anys 80 i 90 és rememorar un moment crucial i polèmic de la història de la joieria, personificat en l’exposició europea de joieria contemporània que van organitzar La Caixa i Orfebres FAD a Barcelona l’any 1987. Aquesta exposició, que va tenir un èxit enorme als mitjans públics, va ser reconeguda internacionalment com un canvi radical, un punt de no retorn segons alguns crítics, i per d’altres, la cristal·lització de la joieria com a obra d’art. Des de primera fila, la galeria Hipòtesi va seguir l’evolució d’aquest moviment i va esdevenir un aparador de prestigi internacional fins que va tancar l’any 2010. Sota la direcció de Maria Luisa i amb la joiera Margarita Kirchner com a coordinadora d’exposicions, la galeria va dur a terme un gran nombre de mostres amb artistes nacionals, internacionals i dissenyadors. A més, la publicació d’innombrables catàlegs i monografies va tenir un paper destacat en la difusió, la recerca i la documentació en aquest camp.
 
La selecció d’artistes que la galeria pogués representar, l’organització d’exposicions i el col·leccionisme són activitats estretament enllaçades, i més tenint en compte que Maria Luisa comprava algunes peces de la major part de les exposicions per a la seva col·lecció privada. Tots aquests gestos de comissariat es basen els uns en els altres, però tret que es produeixi efecte mirall replicant, sempre són diferents. Per a l’exposició a la Hannah Gallery, Maria Luisa va reunir una preselecció d’obres, que van enfrontar Amador Bertomeu i Leo Caballero amb el plaer i el repte de meravellar-se i escrutar abans de fer la seva pròpia tria.
 
Quina contribució comissarial podien aportar a l’hora de reseleccionar a partir d’una selecció del període més hipercomissariat i sobrepublicat (no necessàriament en proporció directa al nombre de narracions crítiques) de la joieria contemporània? Confiant en la seva experiència, van seguir la seva intuïció d’equip infal·lible («sempre estem d’acord en el 99% dels casos», declaraven), que ha guiat les seves decisions durant més de 20 anys. Com a directors de galeries, sempre semblen plantejar-se la qüestió de com es manifesta l’excel·lència, tant si jutgen el talent emergent com si redescobreixen l’obra històrica. Aventurant una definició basada en la declaració d’objectius de la Hannah Gallery, cal que es tracti d’una materialització notable d’un llenguatge estètic emès a partir de la recerca, la memòria, el propòsit i el caràcter.
 
La seva selecció dona fe de la predilecció de Maria Luisa pel treball experimental fet amb materials diferents del metall, com ara les joies de paper de Nel Linssen i Jana Sivanova, els primers treballs de Caroline Broadhead amb plàstics o peces de fusta de Rian de Jong i Peter Niczewski. Algunes opcions ajuden a explicar el context històric local, com són dues peces de la pionera catalana Marta Breis, que representen les primeres compres que havia fet Maria Luisa per condicionar la galeria per a la seva obertura. El collaret Candy de Mecky van den Brinck semblava imprescindible: té un estatus de culte pel fet d’haver-lo lluït el gran dissenyador Xavier Mariscal, retratat al catàleg de l’exposició de joieria contemporània europea. Els britànics Wendy Ramshaw i David Watkins han merescut una atenció especial, com una exposició dins de l’exposició. Els icònics conjunts d’anells de Wendy que s’exhibeixen en suports d’acrílic i els fermalls de roda del seu marit, David Watkins, van acompanyats d’un fermall d’art òptic dels anys 60 que la parella va desenvolupar com a joieria barata i lúdica i, finalment, d’una cadena de Wendy més enllà del període de temps de l’exposició. El conjunt testimonia una llarga amistat amb Maria Luisa i una col·laboració habitual en l’edició dels seus catàlegs. A partir de la dècada de 1990, s’han triat obres predominantment de metall, que aporten un caràcter figuratiu a la selecció dels comissaris amb les miniatures de Vicky Ambery-Smith, fragments d’arquitectura de Xavier Domènech o l’irònic fermall Holysport de Gijs Bakker. En to sorneguer, els comissaris trenquen el seu marc cronològic autoimposat i seleccionen peces de Marc Monzó (2001), Lin Cheung (2003) i Karl Fritsch (2004) com si convidessin el públic a mirar més de prop i fer preguntes sobre el significat de la mestria més enllà de l’edat, el gènere o l’habilitat.
 
L’exposició rememora un moment intrèpid de la història de la joieria artística, quan, superant els límits de les tècniques i els materials, la joieria va passar a ser una forma d’art relacionada amb el cos, un mitjà d’expressió personal i comentari social. Tanmateix, el propòsit dels comissaris és més activista que elogiós: exposar joies contemporànies de dècades anteriors promou la consciència històrica entre els artistes més joves i informa una comunitat emergent de col·leccionistes, alhora que ajuda a crear xarxes més inclusives d’experiència i passió pel camp de la joieria artística. La memòria no es dona per feta, i les històries són narracions situades que poden canviar amb el temps. Els fundadors de Klimt02, la plataforma d’internet que l’any 2004 va digitalitzar el panorama de la joieria contemporània d’una manera trencadora, saben què significa seguir qüestionant l’arxiu, en línia o in situ, alimentant la història amb noves interpretacions per evitar l’amnèsia digital: no us oblideu de prémer el botó de reinici de tant en tant.
 
/  Mònica Gaspar


Maria Luisa Samaranch, Graphic designer, book publisher and jewellery collector, comments on the exhibition in her text:

Building a Collection

(...) My collection – which has been considered a 'collection' since 1986 – was built up over nearly 40 years and is based on the same assumptions as the Hipòtesi gallery: zero discrimination and openness to any idea, possibility or execution. My private interests, like those that defined the direction of Hipòtesi, have always had a broad view of the field of jewellery, encompassing contemporary jewellery, ethnic jewellery, costume jewellery and artist jewellery, among others. (...)

> Read here the complete text