Beyond blue

It sat on the edge of my father's desk, had two little ears, and it looked down to me. When I pointed to it, the grown-ups lifted me up to look at it. I screamed and kicked and did everything I could to get away from it as fast as possible. But I had hardly grown big enough to climb a chair, when I was already cranking its handle over and over again. One day I discovered that it was able to eat a whole black pencil and even colour pencils in an instant, one, two, three. I was mesmerize and cried bitter tears when I was eventually forbidden to play with it: my father's pencil sharpener. When my father gave his sermons from the pulpit, I took the opportunity to shorten his pencils in his study, secretly and only bit by bit. It was crucial not to leave any traces that could have exposed my undertakings. Therefore I made sure to take with me the shavings of the wood that had surrounded the lead. 
I was fascinated by those delicate and fragile, beautiful spirals with their colourful star-like edge and the way they spun into space. I hid them in a little box. This was perhaps my first treasure. Later, when I had learned how to operate machines and use various tools, I still appreciated the shavings, those that came flying out of the plane, especially when the shavings were of spruce and fir wood. They generously spread the scent of freshly cut wood. That shavings can also cause injuries, I learned painfully while drilling metal. As elegant in form, as seductive in its colour the deep yellow of brass, the salmon-pink of shiny copper, aluminium, innocent white, and cold steel metal shavings are razor sharp, they cut skin in an instant; with murderous ease they penetrate your flesh. Many of Annamaria Zanella's creations are more or less directly reminiscent of shavings. But in most of her brooches and rings, the marvel of their colours, the dynamics of their form and their composition that come together with their apprehensive curvature, the slated surface, the torn character and sharpness of very thin shavings that tell of the high energy that caused the matter to separate. Despite their delicate and fragile appearance, the jewellery also reveals the immense physical and mental power inherent to the process of their birth by the hands of the artist. In my hand, I am holding a new brooch by Annamaria Zanella. It is a flat bowl, a lake in clear azure. Its waves are just calming down. My gaze is being sucked into it, slowly and steadily sinking to its ground. I am surrounded by silence and blueness. The curve of the sky; infinity in my hand. Its periphery is dark, heavy and ominous. In-between hovers a dividing thin band of radiant light. A ring of gold secures the firmament, turns blue into a blue beyond mere colour, a non-place to dream, to rise, to get lost and find oneself again. From the shavings, Annamaria Zanella found her way through broken open spaces and layered architectonic structures, through intensive and multi-facetted colours to objects that show energy, breath inner and outer peace, and invite to meditative contemplation. Art that deserves being called thus, is always a journey, leading into depth, beyond the horizon, infinite heights, and into foreign terrain and it does so without ever promising any security. On my journey, I am taking a little colour pencil for sketches. Sharp and blue. 


Otto Künzli, jewellery artist.
Text of the book "Opere 1993 - 2007 constructive works"


-------------------------------------

Más allá del azul

Estaba colocado en el borde del escritorio de mi padre, tenía dos pequeñas orejas, y me miraba. Cuando lo señalé con el dedo, los adultos me levantaron para que pudiera verlo. Chillé, pataleé, hice todo lo que puede por alejarme lo más rápidamente posible. Pero apenas hube crecido lo suficiente para subir a una silla, ya estaba dándole a la manivela una y otra vez. Un día descubrí que la cosa en cuestión podía comerse un lápiz entero, e incluso lápices de colores, en un instante: uno, dos, tres. Estaba hipnotizado y lloré a lágrima viva cuando finalmente me prohibieron que jugara con él: el sacapuntas de mi padre. Cuando mi padre daba los sermones desde el púlpito, aprovechaba la oportunidad para ir a su estudio y recortar sus lápices, en secreto, y poquito a poquito. Era crucial no dejar ningún rastro para evitar que me descubrieran. Por eso me aseguraba de recoger todas las virutas de madera que rodeaban la mina del lápiz. 
Estaba fascinado por esos hermosos espirales delicados y frágiles, con su borde de colores en forma de estrella y la manera como daban vueltas en el espacio. Los escondía en una cajita. Éste fue quizás mi primer tesoro. Más tarde, cuando aprendí a hacer funcionar las máquinas y utilizar distintas herramientas, me seguían gustando las virutas, las que salían volando del avión, especialmente cuando eran de madera de abeto, ya que propagaban generosamente el olor de la madera recién cortada. Que las virutas también pueden provocar heridas, lo descubrí con gran dolor al perforar metal. De formas elegantes, con colores seductores –el amarillo intenso del latón, el rosa asalmonado del cobre brillante, el blanco inocente del aluminio y el frío acero– las virutas de metal son afiladas como una cuchilla, pueden cortar la piel en un instante, penetran en tu carne con una facilidad asesina. Muchas de las creaciones de Annamaria Zanella son más o menos reminiscencias directas de las virutas. Pero en la mayoría de sus broches y anillos, la maravilla de sus colores, la dinámica de sus formas y su composición se combinan con su suave curvatura, la superficie apizarrada, el carácter rasgado y afilado de unas virutas muy finas para poner de manifiesto la enorme energía que provoca la separación de la materia. A pesar de su aspecto frágil y delicado, la joyería también revela el inmenso poder físico y mental inherente al proceso de su nacimiento a manos del artista. Tengo en las manos un nuevo broche de Annamaria Zanella. Es un cuenco plano, un lago azul celeste. Está en calma, apenas tiene olas. Mi mirada queda absorta, y lentamente y sin parar se va hundiendo hacia el fondo. Estoy rodeado de silencio y azul. La curva del cielo; el infinito en mi mano. Su periferia es oscura, pesada y siniestra. Entre navegación y navegación, una estrecha banda divisoria de luz radiante. Un anillo de oro sujeta el firmamento, convierte el azul en un azul que supera el color, un no lugar para soñar, para ascender, para perderse y volverse a encontrar. A partir de las virutas, Annamaria Zanella se ha abierto camino entre espacios amplios e interrumpidos y estructuras arquitectónicas de diferentes capas, a través de colores intensos y multifacéticos hacia objetos que desprenden energía, paz interior y exterior, e invitan a una contemplación meditativa. Un arte que merece ser llamado así es siempre un viaje hacia las profundidades, más allá del horizonte, por alturas infinitas, y hacia un terreno extranjero, que además no promete garantía alguna. En mi viaje, voy a llevarme un pequeño lápiz de color para mis esbozos. Afilado y azul. 


-------------------------------------

Més enllà del blau

Estava col·locat a l’extrem de l’escriptori del meu pare, tenia dues petites orelles, i em mirava. Quan el vaig assenyalar amb el dit, els adults em van aixecar perquè pogués veure’l. Vaig cridar i vaig donar puntades de peu, vaig fer tot el que vaig poder per allunyar-me’n el més ràpidament possible. Però tan bon punt vaig créixer prou per pujar-me a una cadira, ja estava donant-li a la maneta una vegada i una altra. Un dia vaig descobrir que la cosa en qüestió podia menjar-se un llapis sencer, i fins i tot llapis de colors, en un instant: un, dos, tres. Estava hipnotitzat i vaig plorar com una Magdalena quan finalment em van prohibir que jugués amb ell: la maquineta de fer punta del meu pare. Quan el meu pare donava els sermons des del púlpit, jo aprofitava l’oportunitat per esmunyir-me al seu estudi i afilar els llapis, en secret, i molt poc a poc. Era crucial no deixar cap rastre per evitar que em descobrissin. Per això m’assegurava de recollir tots els encenalls de fusta que envoltaven la mina del llapis.
Estava fascinat amb aquells bonics espirals delicats i fràgils, amb el seu extrem de colors en forma d’estel i la manera com giraven a l’espai. Els amagava a una caixeta. Potser aquest va ser el meu primer tresor. Més tard, quan vaig aprendre a fer funcionar les màquines i utilitzar eines diferents, em continuaven agradant els encenalls, els que sortien volant de l’avió, especialment quan eren de fusta d’avet, ja que propagaven generosament l’olor de la fusta acabada de tallar. Que els encenalls també poden provocar ferides, ho vaig descobrir amb gran patiment en perforar metall. De formes elegants, amb colors seductors –el groc intens del llautó, el rosa salmonat del coure brillant, el blanc innocent de l’alumini i l’acer fred– els encenalls de metall són afilats com un ganivet, poden tallar la pell en un instant, penetren en la teva carn amb una facilitat assassina. Moltes de les creacions d’Annamaria Zanella són més o menys reminiscències directes dels encenalls. Però en la majoria de les seves agulles de pit i anells, la meravella dels seus colors, la dinàmica de les seves formes i la seva composició s’afegeixen a la seva suau corbatura, la superfície pissarrenca, el caràcter esquinçat i afilat d’uns encenalls molt fins per posar de manifest l’enorme energia que provoca la separació de la matèria. Malgrat el seu aspecte fràgil i delicat, la joieria també revela l’immens poder físic i mental inherent al procés del seu naixement a mans de l’artista. Tinc a les mans la nova agulla de pit d’Annamaria Zanella. És un bol pla, un llac blau cel. Està en calma, amb prou feines hi ha onades. La meva mirada es queda absorta, i lentament i sense parar es va enfonsant. Estic envoltat de silenci i blau. La corba del cel; l’infinit a la meva mà. La seva perifèria és fosca, pesada i sinistra. Entre navegació i navegació, una estreta banda divisòria de llum radiant. Un anell d’or subjecta el firmament, converteix el blau en un blau que va més enllà del color, un no lloc per somiar, per ascendir, per perdre-s’hi i tornar-se a trobar. A partir dels encenalls, Annamaria Zanella s’ha obert camí entre espais amplis i interromputs i estructures arquitectòniques de diferents capes, a través de colors intensos i multifacètics envers objectes que desprenen energia, pau interior i exterior, i conviden a una contemplació meditativa. Un art que mereix ser anomenat així sempre és un viatge cap a les profunditats, més enllà de l’horitzó, per alçades infinites, i envers un terreny estranger, i sense prometre cap mena de garantia. Per al meu viatge, m’enduré un petit llapis de color per dibuixar. Afilat i blau.